Un
petit regal per a la festa de Sant Jordi
Sabíem a mitges la notícia: estaven a punt d'assignar-nos la nostra Chaya. Seria -era ja- la nostra segona filla i la germaneta tan esperada de la Gouri.
El fet d'augmentar la família havia estat un desig compartit entre tots tres, una història que vivíem amb il·lusionada impaciència.
Cada dia obríem el correu electrònic pendents del gran moment. Però aquella tarda, milions minúsculs missatgers en forma de megabits que venien de Preet Mandir, el nostre orfenat (Pune), ens mostraven clarament com era la nostra filla, qui era la seva germana.
Com que tots els que llegiu aquestes ratlles heu vist aquest tipus de fotos, ja podeu imaginar-vos la imatge: el vestit, les sabates, l'entorn. Però la Chaya era guapa, preciosa de debò. Amb aquells ulls plens de contingut i aquell somriure dels infants que saben i no saben el destí d'aquella fotografia. La sorpresa va donar pas a l'emoció i l'alegria es barrejà amb el sentiment inequívoc de l'amor.
La impressora començà a dotar la nova Jornet Albaladejo de cos físic -encara que fos, de moment, en paper- i altre cop, els fullets electrònics començaren a reenviar-la cap als ordinadors més propers.
Tot això passava el dilluns de pasqua de l'any passat. Faltava poc per a Sant Jordi. L'endemà, la mestra de segon B, la classe dels Esquirols, demanà als nens i a les nenes que fessin un poema per a la diada. La Gouri, als seus set anys, no sabia de sinestèsies ni de metàfores, no coneixia la tècnica de la sinalefa ni els secrets de la mètrica ni del ritme en el vers. Però, veient aquella fotografia, va ser capaç d'escriure aquest poema: