Hi
havia una vegada
"Ek
samei tha", així és com solen començar els contes hindús, i així és
com comença aquest nou espai, un espai ple de màgia, d'imaginació, de
fantasia, de somnis. Un espai on, a vegades, el riu canta, el drac es discuteix
amb la granota, la lluna balla...
Els
contes, només són contes, però ens concedeixen la meravellosa oportunitat de
poder conviure i conèixer coses de moltes cultures. Aprofitem-ho doncs, tots hi
som convidats, el pare, la mare, l'avi, l'àvia, els cosins, la veïna... feu
que les històries que aquí trobareu no es quedin només al paper, els contes són
per tothom, compartiu-los.
El dia que el peix Balu
va pensar
El peix Balu vivia feliç en un llac, no gaire gran, però molt bonic i tranquil.
Un dia, mentre s'estava al fons de l'estany se li va acostar un pelicà, sense bones intencions, que tenia la panxa tan buida com la bossa del seu bec.
Al cap d'una estona es va posar a plorar sol:
Pobres animalons, quina fi que els espera!
Del fons de l'aigua, en Balu va sentir-ho tot i sense pensar-s'ho dues vegades se li va apropar.
- Què dius? -li va preguntar tot confús. Diguem, quin perill és aquest del que parles?.
El pelicà li va explicar que hi havia una sequera tan forta que fins i tot aquell estany es quedaria sense aigua.
En Balu es va començar a posar nerviós, bellugant aletes i cua sense control i plorant desconsoladament.
- Què puc fer per salvar la meva família?
- Hummm... -va fer el pelicà-. Saps, no gaire lluny d'aquí hi ha un altre estany molt extens i profund, si vols puc acompanyar-t'hi dins la bossa del meu bec, i també a la teva família.
En Balu se l'escoltava embadalit.
- Oh, sí, sí, anem-hi. T'estarem molt agraïts.
- Saps què podem fer? -va continuar el pelicà. T'hi puc portar primer a tu perquè ho vegis i si t'agrada tornem a buscar els teus fillets.
I així ho van fer. El pelicà va obrir el bec, en Balu va saltar a dins. Allà tot era molt fosc. Al cap d'una estona el bec es va obrir i el peix va saltar dins l'aigua fresca del nou estany.
- És fantàstic! Ara només em falta anar a buscar la resta de la família.
La tornada se li va fer més curta, i a l'arribar al llac va reunir a la seva dona i als seus fills i els va explicar la situació. Els peixets tampoc estaven acostumats a pensar i la solució els va semblar meravellosa.
- Jo hi aniré el primer! -va dir en Balu.
I tal dit, tal fet. En Balu va saltar dins el bec del pelicà, que el va dur fins al nou estany, el va deixar i va marxar.
Al cap d'una estona d'esperar, va començar a patir perquè ja havien d'haver arribat i allà no s'hi acostava cap pelicà. Aleshores...es va posar a pensar!. Potser... ja es temia el pitjor. I així havia passat: el pelicà s'havia menjat a la mare i els fillets, però quan intentava fer el mateix amb una família de crancs, la mentida no li va funcionar, ja que el pare cranc de seguida va descobrir el muntatge del pelicà, i tan es va enfadar que se li va tirar al coll i de l'espant va sortir la família Balu que van saltar a l'aigua on ja els esperava el peix Balu que havia vingut nedant tan ràpid com havia pogut.