Jayashree

Ja fa cinc mesos que la Júlia (Jayashree) és a casa i com m'ha canviat la vida!.

Durant el temps d'espera, tres anys i cinc mesos, tens temps per tot, fins i tot per desanimar-te i pensar, en algun moment, que t'has posat en un embolic del que no se sap si arribarà a bon port. També penses que tot allò que estàs passant no se t'oblidarà mai, sobretot els últims mesos, quan la sentència s'anava retardant i cada dilluns esperava la trucada de Girona que em digués que la Jayashree ja era la meva filla.

Finalment a l'agost em van trucar: em vaig posar tan contenta !… estava amb uns amics a la Costa Brava i vam anar de seguida a comprar una ampolla de cava per celebrar-ho amb un bon sopar, a més a més, segons el que em van dir, podia anar a buscar-la abans del que em pensava , i fer el viatge juntament amb la Cisa, una altra mare que adoptava sola com jo. Però, encara em quedava una sorpresa: l'endemà vaig rebre una altra trucada, s'havien equivocat! Com podia ser?.

Encara vaig haver d'esperar un mes més dilluns a dilluns, perquè em diguessin que ja havia sortit la sentència i podia preparar el viatge a Pune (Maharastra).

Malgrat que sembli mentida tot queda oblidat quan finalment reps la teva filla.

El viatge és una mica irreal en el sentit de què estàs tan pendent de no perdre't cap reacció, gest…de la nena que se t'escapen moltes coses d'allò que t'envolta i  això que vaig tenir temps de fer una mica de turisme. A Pune em va acompanyar Luz María, una dona fantàstica que viu a Bombai i que em va fer d'intèrpret, perquè jo no sé ni un borrall d'anglès, de tota manera al final acabes mantenint converses amb tothom, sense saber com.

Després Delhi, on ens vàrem trobar a la Rosa i el Toni, una parella de Girona que anava a buscar a Dharmender, un nen preciós de vuit anys, no vàrem dubtar de canviar d'hotel per poder estar tots junts, ho vàrem passar d'allò més bé.

La Júlia s'ha adaptat fantàsticament bé crec que a mi, m'ha costat una mica més assumir que tinc un terratrèmol a casa.

Des d'aquí m'agradaria donar ànims a tots aquells que estan esperant i dir-los que l'experiència és meravellosa, i que per a mi ha estat el millor que he fet a la vida, que no es desanimin que val la pena passar els mals tràngols i que després tot s'oblida.

També voldria donar les gràcies a tota la gent de PANI, que m'ha donat molts ànims durant tot el procés i especialment a la Mini, que va ser qui em va acompanyar a l'Índia i m'ha ajudat tant durant els primers mesos a Barcelona.

Ànim als que estan en procés i Felicitats als que ja teniu els vostres fills a casa.

Marisol Garcia